Lo Malson
Aquella nit incerta tot va passar entre boires de fum i un no sé què que tenien les voldams que deuria ingerir. A l’hora que començaven a desvetllar-se les darreres ombres, al carrer Llibreteria, vaig ensopegar amb una taverna opaca, pintada de pols arcaica i poblada d’homes indeterminats i escassos que no coneixia. Vaig demanar-me’n una més amb l’excusa de fer visita a l’amic Alfons Esquerra. En entrar-hi recordo la ferum penetrant i les rajoles del terra que, tot d’una, van degradar-se del marró al de gos com fuig. Va ser tant fort el mareig que no vaig poder esquivar la abraçada de la paret llardosa que em va besar els morros. Així van començar les meves desgràcies.
Mentre jeia l’estaborniment a la tassa del vàter, d’entre el mosquitam que em satel·litzava el cap, va aparèixer un home de dubtosa presència que s’hem va dirigir amb una parla estranya, una mena de català i francès llatinitzats. Desprès de saludar-me pel nom va presentar-se com a Bernat, Bernat Metge digué. Començà per explicar-me que estava eternament damnat a escriure sobre pissarra, amb una ploma carregada amb aigua, coses que no comprenia mentre “cent-mil-una-pàgines-tantost-l’alejaven-a-cau-d’orelles-in-secula-saeculorum-amen”, fins que algú desfés completament les conseqüències de les seves cogitacions. Els seus mals –va seguir- no venien dels pecats comesos, ni del seu epicureisme, ni pel fet que Lo Somni fos escrit per la seva segona muller, lletraferida com ell, com una mena d’erudit currículum palinòdic per guanyar el suport de Maria de Luna en el perdó del rei Martí - d’aquí que als llibres tercer i quart emfatitzi tant en les inqüestionables virtuts de les fembres i bla, bla, bla. El paio no callava.
Va seguir perorant que la raó de tant patiment es devia a haver-se cregut les seves pors creant el seu propi pecat i infern amb elles. Va revelar-me que el mon que vivim el creem i recreem contínuament amb la nostra pensa i que, per exemple, pel sol fet de no creure amb deu ja l’estem creant com un no-deu o que, considerar si l’ànima viu o no després de la mort ja es atorgar-l’hi aquesta possibilitat. Continuà dient que tot el que podem concebre amb la ment es possible i depèn de la força de la nostra convicció el que es pugui materialitzar. Encara afegí no sé què més sobre el temps i l’espai sobre lo qual l’únic que vaig poder treure en clar és que, per increïble que sembli, per a ell, el nostre encontre succeïa mentre s’estava morint a casa seva al carrer Cucurulla fa quasi sis-cents anys.
La meva maledicció és que, a canvi d’aquesta revelació que jo no havia demanat, amb llàgrimes als ulls va comminar-me a transmetre aquest missatge a tothom que trobi, especialment als acadèmics i investigadors de la seva obra. Ara em trobo davant la monumental tasca d’aprendre llatí, grec i aragonès medieval per llegir tots els clàssics fins Eiximenis, més seleccions bibliogràfiques, historia, filologia i pensament medieval, per convèncer als erudits acadèmics de que l’ànima del pobre Bernat pateix la feixuga glòria que se li ha atorgat i que necessita que el seu bon nom, i el de la seva dona, es rescriguin en l’historia de les lletres catalanes.
Els amics m’esquiven i fins hi tot la meva parella i el gat m’han deixat, farts de la meva compulsiva i monotemàtica conversa. Al bar em defugen. La família em diu que necessito ajuda i jo estic d’acord. Però no la d’un psiquiatre com ells pretenen sinó la dels medis de comunicació i les editorials. Vagarejo sol per universitats, biblioteques i obscurs arxius, obsessionat per acomplir el seu manament i, de voltes, quan els seus cerbers es barallen entre ells i no el vigilen, l’ànima de l’immortal Bernat Metge em posseeix per escriure malgrat jo no sé fer-ho amb ploma i ell no sap teclejar el windows.
La taverna no l’he tornat a trobar. Mentrestant en aquest malson per més que begui sempre estic assedegat.
(En homenatge a Bernat Metge, en els fonaments de la canallesca comptal. I un parell de “guinyos” a obres d’altres noctàmbuls)
